L’okupació com a eina de lluita

Heura Negra Assemblea Llibertària de Vallcarca.

Les següents reflexions sorgeixen arran de debats interns i d’una jornada de debat, oberta a diversos col·lectius, entorn de la legalització d’alguns espais okupats de la ciutat de Barcelona i rodalia.
redux (1)p.png
Des dels nostres inicis com a col·lectiu llibertari de barri l’any 2012, amb el CSO Old School com a punt de trobada i d’activitat, hem tingut una estreta relació amb la defensa de l’okupació i les seves pràctiques. Algunes de nosaltres okupem i participem d’espais okupats de fa més d’una dècada, formem part de projectes de vida comunitària o militem a l’incipient moviment en defensa de l’habitatge, que té en l’okupació una de les seves eines més efectives. Vam defensar Can Vies i el Banc Expropiat quan va ser necessari (i ho tornaríem a fer). I fa 2 anys vam impulsar, juntament amb altres veïnes de Vallcarca, l’okupació i reobertura al barri de l’Espai Comunitari La Fusteria.

Una mica de context

Un dels antics tallers d’oficis del barri, La Fusteria és l’últim edifici que queda en peu al tram inicial del carrer Argentera, al bell mig del nucli antic de Vallcarca. Després d’un intent d’enderroc per part de l’Ajuntament (que les veïnes vam aconseguir aturar) i d’un intent d’okupació per part de l’Assemblea Jove de Vallcarca (desallotjat pocs dies després), una part del veïnat va decidir que era necessari reapropiar-se d’aquest espai: tant pel seu valor històric i urbanístic com pel potencial transformador que esperàvem que pogués generar, des de la seva ubicació estratègica a la zona zero del projecte especulatiu-urbanístic que afecta el nostre barri.

Des del primer moment, el grup motor que va reobrir La Fusteria va optar pel diàleg amb el titular de l’edifici, l’Ajuntament de Barcelona, explicitant les intencions de rehabilitar l’edifici (molt deteriorat per l’intent d’enderroc) i convertir-lo en un punt de trobada veïnal, autogestionat i assembleari. El projecte, anomenat “espai comunitari” i no “CSO”, s’emmirallava més en les ocupacions veïnals dels anys 80 o en iniciatives com la de Can Batlló que no pas en els espais propis del moviment okupa clàssic. Un any i moltes jornades de rehabilitació més tard, els col·lectius i individualitats que componíem l’assemblea de gestió vam decidir obrir les portes a altres iniciatives i grups del barri i començar a organitzar activitats públiques. A banda de diverses xerrades i debats, La Fusteria ha sigut un espai clau en dates destacades de mobilització popular a Vallcarca, com l’1 i el 3 d’octubre, el 8 de març o el passat 1r de maig.

Arran d’unes jornades participatives organitzades a l’octubre del 2017 per l’Ajuntament, el veïnat decideix que l’edifici s’ha de salvar i conservar com a espai social. La Fusteria, originalment destinada a ser enderrocada, s’integra ara, gràcies a la pressió veïnal, dins la planificació urbanística del barri com a “futur equipament”, tot i perdre 8 metres de la nau posterior. Aquests fets comporten una sèrie de debats al si del projecte, sobre quina direcció s’ha de prendre per tal de garantir la continuïtat de l’espai. Les posicions es polaritzen entre els col·lectius partidaris d’ignorar les institucions i resistir fins l’arribada del desallotjament i els que defensen mobilitzar-se per aconseguir una cessió d’ús en règim d’autogestió.

El nostre posicionament

Com a anarquistes, ens considerem part d’un moviment popular contestatari ampli i divers, fet que implica que ens relacionem i teixim xarxa, més enllà d’etiquetes, amb col·lectius, espais i individualitats amb els quals compartim una afinitat pràctica i uns objectius comuns. Partint d’aquesta base, contemplem l’okupació com una eina pràctica més, sotmesa als objectius específics de cada context i cada cas concret. Defensem que la usurpació d’edificis (i solars!) en desús és una tàctica legítima, que pot servir per qüestionar la propietat privada i permetre, mitjançant l’acció directa, satisfer necessitats bàsiques que el sistema capitalista ens nega. Però no l’entenem com un dogma ni una finalitat en si mateixa, ni tampoc sentim que tinguem cap exclusivitat sobre aquesta eina ni que n’haguem de conservar les seves essències. De fet, valorem positivament que moviments populars amplis, com el que representen les PAH, se n’hagin apropiat i l’adaptin a les seves necessitats. Al cap i a la fi, no ens importa tant que un edifici estigui llogat, cedit, okupat o comprat: allò que valorem és la tasca social transformadora que s’hi desenvolupi dins i això està lligat al fet que hi hagi un suport social i un teixit comunitari i veïnal organitzat al seu darrera.

Així, des de les diverses sensibilitats i experiències presents al nostre col·lectiu, després de diversos debats i d’afrontar moltes contradiccions, la nostra decisió respecte a La Fusteria ha sigut apostar per donar suport a l’opció de la cessió d’ús. En aquesta decisió hem valorat tant els consensos majoritaris del veïnat, com la trajectòria i objectius del projecte des dels seus inicis, a més de l’actual estat de l’edifici, que amb prou feines hem aconseguit mantenir en peu amb molt d’esforç i patiment. Som conscients dels riscos i dificultats que encarna aquesta decisió i tenim molt clares quines són les línies vermelles que no volem traspassar. Però tenim la ferma voluntat de lluitar per conquerir un espai d’autogestió popular i autonomia que perduri a Vallcarca, cedit legalment però arrencat de les mans de les institucions i lliure de les seves ingerències i subvencions. Als anys que vénen veurem si la lluita per un barri popular triomfa o sucumbeix davant les forces de la gentrificació. Davant d’aquesta realitat, ens ha pesat més la possibilitat d’intentar mantenir una trinxera des de la qual seguir presentant batalla que no el valor de conservar uns suposats principis irreprotxables.

La història dels últims 40 anys ens ha mostrat com molts espais conquerits pel moviment veïnal han acabat generant inèrcies burocràtiques, sempre que la participació popular ha decaigut. Però des del moviment okupa també coneixem nombrosos casos en que, per falta de suport, hem acabat perdent espais, sent incapaços de defensar-los davant dels atacs de propietaris, jutjats, policia… En definitiva, només un barri popular organitzat pot ser garantia per mantenir, donar vida i fer créixer espais com La Fuste, però també com Can Vies o qualsevol CSO que tingui voluntat d’escampar pràctiques socials antagonistes: lliures de qualsevol lligam partidista i autònoms, però amb vocació explícitament social i inclusiva.

El temps dirà.

Vallcarca, juny del 2018
Heura Negra

Mira també:
http://heuranegra.net
Anuncios