Reivindicació dels incontrolats del 36 (II). Antonio Martin “el Cojo de Málaga”, incontrolats a Puigcerdà.

Aquesta és el segon lliurament de la serie sobre els incontrolats, vol ser per una part la reivindicació d’un relat propi que haviem deixat en mans d’historiadors acadèmics del sistema, historiadors parcials marxistes pro-psuc i del bonsime republicà d’esquerres i finalment en mans del relat clerical. El proper lliurament estarà dedicat a Vicenç Comas Cruells, “incontrolat de Vic, més conegut com “el Coix del Carrer Gurb” o “el Paella”. Podeu llegir el primer lliurament a l’enllaç http://negreverd.blogspot.com/2018/08/reivindicacio-dels-incontrolats-de o un altra relat sobre Puigcerdà a http://negreverd.blogspot.com/2015/05/la-historia-den-lluiset-una-altra.
Puigcerdà, un paradís sense tensions de classe?

Sovint es pinta el Puigcerdà dels anys trenta com una petita ciutat de comerciants, hotelers i pagesos benestants, una ciutat burgesa i liberal, sense conflictes. A Puigcerdà abundaven les cases senyorials, les torres i els xalets per l’estiueig dels ricatxos (el mateix 5 de juliol de 1936 a la Vanguardia s’anunciava que marxaven a Puigcerdà els Marquesos de Mesa de Asta, el duc de Sant Mauro i els acabalats senyors Puig Roux…).

Els estiuejants, i amb ells els comerciants, pagesos benestants i hotelers necessitaven una corrua de criades i criats, mossos, cotxer, cuineres… subalterns en condicions laborals de “servitud” generalment pitjors que les dels obrers industrials o de les indústries extractives.
Puigcerdà era quelcom més que el luxe de les “idíl•liques” segones residències i hotels, i tot el sector econòmic dedicat a satisfer les seves necessitats, també havia un sector industrial reduït, però fort. Per exemple la Colònia Simón del tèxtil, les serradores vinculades a l’extracció de fusta als boscos, les mines de lignit de Das, la fàbrica de llet condensada SALI i la construcció.
Puigcerdà era doncs, a més d’una ciutat d’estiueig i de comerç, una població obrera i treballadora, on la CNT i la UGT estaven ben implantades.

Malgrat les dificultats de sindicació en els sectors dominants de Puigcerdà, el sindicat d’oficis varis de la CNT era prou fort. Tenia, en el moment de celebrar el congrés de Saragossa (1936), 277 cotitzants (que no afiliats o simpatitzants que eren més).
Si pensem que Puigcerdà tenia una població d’uns 3.000 habitants, tenim que el 9% de la població era cotitzant de la CNT. Si tinguéssim en conte sols la població activa aquest percentatge pujaria. Si prenem la dada de la població activa el 1930 (dades pel conjunt de l’estat), que era del 40%, llavors la afiliació seria de més del 22% de la població activa … la UGT també estava fortament organitzada, sobretot al tèxtil i als ferrocarrils.
Hi ha dos fets que remarquen el caràcter proletari i combatiu de la població, el primer és una revolta anticarcerària. El dia 4 de maig de 1934 cinc presos es van evadir de la presó de Puigcerdà, estaven presoners per petits furts i per “vagos y maleantes” (on s’incloïen els aturats insubmisos), dos dels evadits van ser capturats i retornats a la presó on un dels funcionaris va agredir amb extrema violència a un dels presos. A la població va córrer el rumor de que havia mort degut els maltractaments i una manifestació massiva es va dirigir a la presó i, a part de destruir tot el que van poder de les instal•lacions i alliberar a la resta dels presos (menys un que va voler restar a la presó), van apallissar a consciencia al funcionari. Tan el pres com el funcionari van acabar a l’hospital… no sembla l’actitud d’una població aburgesada i submisa.
El segon fet va ser una campanya portada a terme per la patronal i l’ajuntament (governat per la Lliga) que va culminar amb un tancament d’empreses, el dia 15 de juliol de 1936, amb l’excusa de donar preferència als treballadors locals sobre els “forasters”.
La finalitat declarada era, però, debilitar la força de la CNT. El telegrama que va enviar l’alcalde al conseller de treball de la Generalitat deia: “Per protestar que elements forasters de la CNT absorbeixin treball dels fills i veïns de la vila, les societats obreres i patronals han declarat l’atur general; regna la tranquil•litat” (la Humanitat, núm. 1369, 15 de juliol de 1936). Donades les dates en que es va produir, el projecte antisindical (també anava contra UGT) va naufragar, ja que pocs dies desprès es va produir la revolució social.
A publicacions de Puigcerdà i comarques properes (el Pirineu, Renovació, el Muntanyenc…) lligades al “republicanisme d’esquerres” ja es parlava el 1932 d’un Sindicat Local Independent per mirar de treure força als Sindicats de classe, sobretot a la CNT. Entre d’altres perles deien “l’atur forçós esta flagel•lant el ram de paletes i no és pas que hi hagi crisi de la construcció. Per què, doncs, aquest atur forçós en els paletes. Per la immigració!”, “així hem vist com fins ara l’obrer català no ha volgut ésser catalanista, i mentre ha renegat de la seva pròpia raça els altres països d’Espanya han vingut abocant-nos còmodament tot el proletariat que els sobrava!” (Pirineu 6/11/1932).

La revolució social a Puigcerdà, de juliol de 1936 a l’abril de 1937.

L’ajuntament i les forces de l’estat van restar mudes i paralitzades davant del cop feixista (de fet governava la Lliga) i així fou com un grup decidit va procedir a prendre la iniciativa formant un Comitè Antifeixista que va dirigir, de fet, la ciutat i bona part de la comarca fins abril/maig de 1937.
Es van obrir les portes de la presó i es van començar a cremar els establiments religiosos. En pocs dies es van destruir els 8 edificis religiosos de Puigcerdà (l’església de Santa Maria, capelles i esglesioles), un establiment religiós per cada 375 habitants!!. També es van cremar els arxius parroquials, notarials i el registre de la propietat… I un cop cremats els de Puigcerdà la crema es va estendre per tots els pobles de les rodalies.
L’església de Santa Maria, la més important del municipi, després de ser cremada va ser enderrocada, deixant sols el campanar com a mirador… encara avui podem trobar aquest campanar solitari.
Es va procedir a col•lectivitzar no sols les fàbriques, serradores i mines sinó també molts negocis petits i la distribució comercial, constituint una Cooperativa Obrera Col•lectivitzada
El seu lema era “la cooperativa no ven, distribueix!” una declaració radical!!. A la cooperativa treballaven 185 persones en 28 seccions que anaven des de sastreria fins fàbrica de lleixiu. Sembla que, cosa que no va passar a tot arreu, els sous d’homes i dones eren iguals en drets i salaris. També es van col•lectivitzar les mines de carbó de Das, les serradores i els treballs forestals, les indústries i alguns masos que estaven abandonats.
Durant els primers mesos de la revolució es van assassinar (assassinar: matar al marge de la llei i de l’estat) nombroses persones. A la “Causa General” del franquisme en cita 33 noms (no serien doncs moltes més). Els morts es van produir entre el 25 de juliol i el 30 d’octubre de 1936, en total 1 militar i ex regidor, 3 capellans, 9 membres del partit d’extrema dreta i primoriverista Unidad Patriòtica i somatenistes (els de la zona “nacional” van incorporar-se a Falange), 3 alts funcionaris (el notari i 2 secretaris judicials), 4 industrials i “propietaris” i 13 persones d’altres oficis o dels qui no es coneix la filiació política. Malgrat que no sigui una justificació, durant aquest període arribaven les noticies de les matances “nacionals” de Mèrida i Badajoz i els primers bombardeigs sobre Madrid.
Lluny queda la llegenda d’una mena de genocidi comarcal, a més a la collada també anaven a parar algunes persones executades per el Comitè de Ripoll (en mans de PSUC) i d’altres executades per els carrabiners.
La literatura clerical/estalinista (que en això es donen la mà) esmerça esforços en desprestigiar la Comuna de Puigcerdà, es parla “d’orgies de sang”, de la crema d’un frare de viu en viu (falsa del tot, ni tants sols surt en cap document de la Causa General), i d’orgies sexuals amb “infermeres” i “milicianes de rereguarda”; una ment malaltissa és una característica dels creient en deu i en l’estat.

L’Antonio Martin, per malnom “el Coix de Màlaga”.

L’Antonio era un militant anarquista, integrat al grup “los Solidarios” i posteriorment al “Nosotros”, home d’acció, es va especialitzar en el pas d’armes a través de la frontera, així que el trobem des de finals de la dictadura i durant la república a les zones de frontereres dels dos cantons de la ratlla, treballant en diversos oficis, peó de camins, picapedrer, treballador forestal i agrícola, a la construcció… i, diuen, també el contraban. El contraban era una manera de viure socialment acceptada majoritàriament a totes les fronteres del mon. L’Antonio Martin era un del dinamitzadors i organitzadors del sindicat d’oficis varis de Puigcerdà.
Es diu que el 19 de juliol el va agafar a la presó, cosa que no seria rara, donat el tema del contraban, les activitats socials que desenvolupava i el clima antisindical que vivia Puigcerdà els dies abans del colp franquista, però no hi ha res que pugui provar això.
Va ser un dels animadors del procés d’anorreament de les esglésies i de les col•lectivitzacions, era un dels homes forts del Comitè. Al contrari que en moltes altres poblacions el Comitè mai van fer moviments per suplantar l’ajuntament i van mantenir un alcalde d’ERC.

La trampa de Bellver.

Feia temps que el Comitè de Puigcerdà i l’Ajuntament de Bellver forcejaven al voltant del tema dels subministraments, l’economia de la zona depenia molt de la ramaderia i els principals productes, la llet i la carn, es consumien en bona part a fora i eren estratègicament necessaris per la guerra.
Els ramaders, a l’estar a la frontera, i tenir família als dos costats, comerciaven com si no hi fos, així si els preus eren millors a França es venia el bestiar a França i si eren millors a España a España… a més en les circumstàncies d’incertesa que es vivien, tot bon negociant procurava tenir un coixí a l’altra cantó, en forma de francs dipositats en algun banc o custodiats per algun parent, això era propi més dels tractants que dels productors.
El conflicte va girar sobretot al voltant de la carn i del seu preu, una diferència de 50 cèntims el quilo feia que Bellver es negués a portar bestiar a l’escorxador de Puigcerdà.
Cal tenir en conte que Puigcerdà era el municipi més gran de la comarca, que suportava un gran flux de refugiats, que no era prou ric en termes agrícoles i que tenia greus problemes de subministrament.
Paradoxalment en aquest cas s’enfrontaren dues posicions a l’inrevés del que va ser habitual, els anarquistes volien centralitzar una part de l’economia de la comarca, i el poble de Bellver, governat per ERC es volia constituir en cantó productiu independent, de fet l’alcalde es va ufana sempre que durant la guerra no van sortir aliments del terme si no era per intercanvi, o sia sense diners!!.
A això s’afegia que el Govern volia recuperar el control de l’ordre públic, especialment de les fronteres i arraconar als qui volien fer la revolució social al mateix temps que la guerra, en aquest sentit els comitès de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà eren uns objectius a batre. Al seu voltant es va anar teixint una xarxa que en el moment precís es va tancar sobre els revolucionaris dels Pirineus… es va tancar, però no amb els resultats que esperaven des del govern de la Generalitat. La tensió a Puigcerdà i a moltes zones de Catalunya era molt alta, amb enfrontaments puntuals a molts llocs. L’Antonio Martin va ser assassinat a trets en creuar el pont d’accés a Bellver per parlamentar amb els atrinxerats allà, junt amb ell varen morir dues persones més, una d’elles el representant de la Seu d’Urgell Julio Fortuny.
Uns dies més tard, a redós dels fets de maig, militants del PSUC i Guàrdies d’Assalt van a Alp, on dissolen el Comitè, són detinguts 5 membres del POUM i transferits a la presó de Girona, com que el seu procés s’allarga el detinguts demanen ser transferits al front, els concedeixen el “favor”, no en tornen vius.
La Cooperativa Popular i les col•lectivitzacions son dissoltes i els seus bens retornats al antics propietaris, els locals confiscats assaltats i lliurats a les forces estatistes (carrabiners, PSUC, EC, ERC….) o tornats
Als pocs dies es produeix un succés gens clar, un grup de pistolers, sembla ser que guàrdies d’assalt manats pels estalinistes, prenen per sorpresa la serradora de Sant Martí d’Aravó, empresa col•lectivitzada. Els sis anarquistes que hi treballaven van ser posats contra la paret i, desarmats i indefensos, metrallats, i ultimats amb el tret de gràcia.
Amb aquests sis morts quedava totalment escapçat el comitè revolucionari de Puigcerdà, molts companys varen anar a parar a la presó amb acusacions fabricades a mida i alguns foren “desapareguts”, altres van haver d’amagar-se per no anar a la presó o a un lloc pitjor, i els anarquistes de nacionalitat francesa que abundaven a la zona varen ser deportats.
A Barcelona uns dies després es van produir els “fets de maig”, durant els que, en una doble jugada, el PSUC estalinista es va desempallegar de l’anarcosindicalisme i del Govern Català de la Generalitat.
Va ser una provocació elaborada en la que el sector més revolucionari, la CNT, la FAI i el POUM no van poder evitar entrar i van patir una autotraició dels seus dirigents.
Els sectors nacionalistes ERC, EC i d’altres van ser engalipats pel PSUC, del que coneixien a bona part dels seus dirigents per haver compartit militància anteriorment, a Estat Català o al CADCI, el que no van contar és que la fidelitat dels psuqueros era al “partit” i a Stalin i així van perdre bous i esquelles, l’Estat Central els va desposseir de tota competència en Defensa i en Ordre Públic i les forces de l’Estat es van desplegar per tot Catalunya.
Qui més va sofrir les conseqüències va ser el POUM i els sectors més sans de l’anarquisme que van ser perseguits i en molts casos exterminats.
Els fets de Puigcerdà van ser un pròleg del que foren els fets de maig, allà també els psuqueros van enredar als homes d’ERC i d’Estat Català per usar-los com auxiliars en la recuperació del control de fronteres per part de les forces de l’estat central.
A la Cerdanya la supremacia d’ERC va desaparèixer al mateix temps que la del Comitè de Puigcerdà, l’onze d’agost de 1937, el Comitè Comarcal de la UGT de la Cerdanya (controlat per el PSUC) informava de la “correcció” d’una anomalia en la formació dels Sindicats Agrícoles. La “correcció” consistia en anar visitant pobles dissolent els sindicats de la Unió de Rabassaires i substituint-los per Sindicats afiliats a la Federació de Treballadors de la Terra de la UGT, aquestes accions anaven acompanyades per la substitució d’alcaldes i regidors, substituïts per membre de la UGT i “algun rabassaire sa”.

L’altra Coix de Màlaga i el flamenc a Catalunya els anys 30.

L’Antonio Martin era de naixença extremeny, no pas d’Andalusia, en documents policials anteriors a la revolució surt com “el Cojo” de Màlaga res de res. Segurament l’apel•latiu de Coix de Màlaga forma part d’una tàctica depreciativa dels seus oponents i comença a aparèixer als diaris catalans a partir de 1936.
Hi ha un “Cojo de Màlaga” real, Joaquin José Vargas Soto, cantaor gitano nascut a Màlaga el 1880. Va ser un artista reconegut, especialista en els cants de llevant, els més proletaris del flamenc, les mineres, les tarantes i les cartageneres. José Vargas mai es va avergonyir de la seva coixesa, i la seva muleta ocupava sempre un lloc preeminent als escenaris on actuava.
Segurament l’assimilació entre els dos coixos ve donada per el menyspreu de la carcúndia elitista noucentista per la música gitano/andalusa molt popular a tot Catalunya.
Aquesta expulsió del flamenc i músiques properes de la tradició musical catalana és totalment artificial i falsa, les comunitats gitanes de Catalunya ja incorporaven a la seva música trets flamencs a mitjans del segle XVIII.
Ja des de mitjans del segle XIX hi ha nombroses bailaoras i bailaores catalans d’origen, fins i tot el cos de ball del Liceu, el 1847, te el gènere com fix, no diguem ja els nombrosos teatres de Barcelona. Però és en els Cafès Cantants on s’arrela més el gènere des de finals del XIX, l’Eden Concert, el Dorado, Ca l’Escanyo a Barcelona, el cafè Soler i la cerveseria del Siglo a Sabadell, el Roial Concert i el Cafè Paris a Lleida… A Barcelona tenia la seu espanyola les principals discogràfiques de musica flamenca (i de tota la música a l’Estat) la Voz de Su Amo i Parlophon Electric.
Aquells anys, d’abans de la guerra, van veure néixer l’art de Carmen Amaya i de la seva tieta la Faraona, la veu del mallorquí Juanito el Dorado o la música d’una de los poques dones de l’època guitarristes de flamenc, Matilde de los Santos.
Entre les nissagues flamenques destaca la família Borrull, gitanos originaris de Castelló, instal•lats a Barcelona, que van destacar en el ball i en la guitarra, Miguel Borrull pare van fundar i dirigir el Villa Rosa cafè cantant hegemònic en el flamenc durant tot el període que va de 1915 a la guerra. El seu fill, també Miguel va continuar el camí del pare junt les seves germanes.
Miguel Borrull va acompanyar al Cojo de Málaga a la guitarra en nombroses gravacions per la “Voz de Su Amo”, aquest fet, potser, va ser determinant per que Joaquin José es traslladés a viure a Barcelona.

Finalment transcric una cartagenera minera del Cojo de Malaga (https://www.youtube.com/watch?v=zF2DdQYjJYs ), aquesta cançó segur no hagués disgustat a l’Antonio Martin.

A la oscura galería
que baja el minero cantando
A la oscura galería
Y aunque cantaba pensaba:
si deje a la mare mía
que por mi queda llorando!!.

El talento y el sentido
eso no le va al minero
El talento y el sentido
Que rompe piedras blandas o duras
y sin temerle al peligro
trabaja en su sepultura
MES INFO…

Une expérience libertaire en Cerdagne : Puigcerdà sous le pouvoir des anarchistes (juillet 1936-juin 1937). Jean-Louis Blanchon.
http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/anami_0003-4398_1#

“Anarquia i república a la Cerdanya”. J. Pous i J.M. Solé i Sabaté, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988. Aquest llibre, bastant clerical es pot aconseguir a la Xarxa de Biblioteques públiques de Barcelona.

“Nacionalistas contra anarquistes en la Cerdaña (1936-1937)” A. Gascón i A. Guillamon, DESCONTROL 2018. Curiosament cap dels nombrosos llibres d’A. Guillamon sobre Barcelona i Catalunya es pot trobar a les biblioteques públiques de la Xarxa de Barcelona.

El caso de Antonio Martín o la manipulación de la historia para difamar a los anarquistas. La otra Memoria histórica, o como justificar determinadas muertes. Escrit per Antonio Gascón y Agustín Guillamón. http://www.sbhac.net/Republica/Colabora/AntonioMartin.htm

“Flamenco en la Barcelona republicana (1931-1936)” M. Madridejoa, Observatorio del Flamenco.
https://www.juntadeandalucia.es/cultura/flamenco/sites/default/files/fla (consultat octubre de 2018).
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com

Anuncios