Dossier sobre José María Nunes amb textos i materials de http://acronoestesia.blogspot.com/

 

IX Festival Internacional de Cine Nunes

Ateneu Llibertari de Gràcia, del 10 al 14 de desembre de 2019

 

Dossier sobre José María Nunes amb textos i materials de http://acronoestesia.blogspot.com/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

José María Nunes, llibertari

 

Fragment de “Die lange Hoffnung” de Pepe Danquart i Michael Schlömer (Medienwerkstatt Freiburg mit Unterstützung von ZDF und TVE, 1983). Intervenen Clara Thalmann, Diego Camacho, Luis Andrés Edo y José Maria Nunes. Nunes moria poc abans de la revolta dels indignats a les places, no obstant ja a l’any 1983 parlava de la indignació com la única sortida…, en una sobretaula al restaurant “Tastavins” de Gràcia amb Agustín Souchy, Clara Thalmann, Diego Camacho, Luis Andrés Edo, José Maria Nunes i Imma Montrey.

https://vimeo.com/127022566
[3:39 min.]

 

“José María Nunes, sobre el anarquismo y ser anarquista”, entrevista realitzada el 2002 pels artistes medials Mariano Maturana y Maite Ninou (Colectivo Turismo Táctico – “La Ruta del Anarquismo”)

https://www.youtube.com/watch?v=9ySZ_67yqQ4

[56:39 min.]

 

Jose Maria Nunes presenta el seu llibre “Cenestesia” el 30 de novembre del 2007 a Barcelona.

Acte organitzat per la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, i la Fundació d’Estudis Socials, enregistrat i editat per RSND. A la mesa, amb Nunes, hi ha Pep de Edicions Almargen de València i Carles de la FELLA.

https://archive.org/details/NunesPresentaCenestesiaFELLIFESRSND

[82:11 min.]

 

 

Paraules en record de Luis Andrés Edo enregistrades amb Doris Ensinger a finals de 2009 a la FELLA-CNT del carrer Joaquím Costa

 https://www.youtube.com/watch?v=nkIPGl9g6Yc
[9:30 min.]

 

 

 

 

 

 

Festival Internacional de Cine Nunes

 

Festival Internacional de Cine Nunes
www.hoyescinertv.es

Presentació del 6è Festival Internacional de Cine Nunes (2016)
https://archive.org/details/PresentacionFestivalNunes2016
Presentació del 6è Festival Internacional de Cine Nunes per Adolfo Quibus i projecció de Arc de Barà de Juan Carlos Ceinos & Ismael Rubio, 13 de desembre del 2016, La Cinètika (Rambla Fabra i Puig 32, Sant Andreu, Barcelona, lacinetika.wordpress.com).

Entrevistes a premiats i homenatjats del 6è Festival Internacional de Cine Nunes (Jordi Traperho, 2016)
https://7mirallsaldau1.wordpress.com/7-al-1-audiovisuals/
Entrevistes a Elisabeth Suñé, germana d’Uma Ysamat, directora de la pel·lícula Catàstoples-L’Hivern presentada fora de concurs el dia de l’entrega, i els premiats Alex Cañedo i Josele Román, ambdós actors al film Cosmética de Terror, la darrera guanyadora també Nunes d’Honor. Realitzades per Jordi Traperho per a la revista 7 Miralls al DAU 1.

“Edo y la corriente en Barcelona” (VVAA, 2015)
https://archive.org/details/EDOYLACORRIENTEENBCN
Premi Millor Documental al V Festival Internacional de Cine Nunes. Film assaig sobre el moviment llibertari a Barcelona, dels setanta fins l’actualitat, a partir de la figura de Luis Andrés Edo. Obra col·lectiva amb participació de José María Nunes. DVD doble a la venta a la FELLA i la Cinètika (els 5 euros de beneficis son pro presxs). CC By-Nc-Nd.

Resum de les quatre primeres edició del Festival Internacional de Cine Nunes (2011-2014)
https://youtu.be/MFQn0FJywps
2:45 min.

“El setè sentit” d’Adolfo Quibus (2012)
https://www.youtube.com/watch?v=hXVCTISOfaw
[65:15 min.]
Una pel·lícula dirigida per Adolfo Quibus, que explica la vida de Nunes.

“Santa Rosalía con Castellbisbal” de Joan Vall (2013) (Tràiler)
https://www.youtube.com/watch?v=d_ojBiqs1sg
[1:07 min., (trailer, sencer 31 min., http://www.vernefilms.com)]

Prefaci

Aquesta compilació neix de la investigació entorn José María Nunes duta a terme durant durant els anys 2015 i 2016 amb motiu de l’exposició “Nunes. Més enllà del temps”, comissariada per Joan M. Minguet Batllori entre juliol i octubre de 2016 a l’Arts Santa Mònica de Barcelona i la intensa participació en el Festival Internacional de Cine Nunes de desembre de 2015 i 2016.

Tot va començar amb una recerca material audiovisual d’arxiu de Nunes, que en alguns casos va passar a formar part de l’exposició, per a posteriorment elaborar un escrit per al llibre col·lectiu editat amb motiu de l’esdeveniment, i més tard una aportació a una taula rodona sobre “Nunes. Cinema i anarquisme”. Més concretament, la recerca va sorgir de la llarga amistat amb el cineasta Manel Muntaner, ajudant de direcció a Sexperiencias i amic de Nunes d’ençà, degut a afinitats en el camp de la cinematografia com de l’anarquisme. Vers maig de 2015 vam acudir a la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes del carrer Joaquim Costa, indret molt concorregut per Nunes on es rodaren algunes seqüències dels seus films. Un cop allà va resultar difícil trobar material més enllà d’algunes fotografies, fins que gairebé per atzar Carles Sanz veu aparèixer al fons d’una capsa un vídeo de la presentació del llibre de Nunes Cinestesia , enregistrada el 2007 en aquell mateix local. Ens trobem certament en un indret de referència, on el 2009 m’havia citat amb Nunes per gravar en vídeo la seva intervenció en record de Luis Andrés Edo, parcialment inclosa a l’exposició. L’organitzadora d’aquella trobada va ser Doris Ensinger, responsable també de localitzar els dos extractes de la cèlebre sobretaula al Tastavins on Nunes parla dels indignats, l’any 1983, i l’entrevista sobre l’anarquisme realitzada per Mariano Maturana i Maite Ninou el 2002. En realitat, pel que fa a l’aportació de material audiovisual d’arxiu per a l’exposició, concretada en una peça de vídeo pròpia i dues rescatades, sorgeix d’un treball de recerca i “arqueologia” fílmica, en col·laboració amb Doris Ensinger, que arrenca el 2008 entorn a la figura del destacat militant anarquista Luis Andrés Edo, molt lligat a la FELLA, i es concreta amb la publicació de diversos films, dvds, llocs web, textos…

Ja a finals de 2015, l’assistència al Vè Festival Internacional de Cine Nunes celebrat al cinemes Girona, amb la projecció de diversos films de Nunes i presentacions a càrrec d’algun dels seus grans actors i col·laboradors, va suposar una etapa més en el treball de camp. Inaugurat el 9 de desembre de 2016 als cinemes Girona de mà del seu director Adolfo Quibus, de qui aquella nit es projecta El setè sentit de Adolfo Quibus, oferia en els dies següents sessions d’entrada lliure i gratuïta en horari de tarda o nit, amb Noche de vino tinto, Biotaxia i A la soledad, acompanyades de presentacions memorables com les de Jose Maria Blanco, i durant la segona setmana de certamen films a competició com Edo i la corriente en Barcelona, film on participa Nunes, i L’home del metro de Joan Vall Karsunke, fins l’entrega de premis i clausura del 19 de desembre. L’esdeveniment certament comptà amb moments memorables i episodis més anecdòtics, com quan al final d’una projecció de Noche de vino tinto una ampolla de vi rodola sorollosament sala avall en completa sintonia amb el desenllaç de la història, un avís que a l’hora de compaginar cine i vi potser millor optar pel tetrabric.

En tot cas, molts d’aquells coincidiríem uns mesos més tard en les activitats organitzades amb motiu de l’exposició Nunes. Més enllà del temps. Concretament dimarts 19 de juliol a la Sala Laya de la Filmoteca de Catalunya es duia a terme la projecció de Santa Rosalía con Castellbisbal de Joan Vall Karsunke (2013), on Nunes a casa seva repeteix una selecció de frases dels seus films, i un emotiu acte d’homenatge, amb lectura de textos a càrrec de familiars i amics com la seva filla Virgina Nunes o l’actor José María Blanco. I a la taula rodona celebrada el 22 de setembre amb motiu de la presentació del llibre de l’exposició, on destacava la presència de les dues persones que més han investigat i publicat sobre Nunes, el propi Joan M. Minguet i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, un altre dels indrets clau en aquesta història on periòdicament es ret homenatge a Nunes, també amb motiu de l’exposició; aquell dia Enrique Vila-Matas remarcava la importància de Barcelona i de Nunes en la història del cinema anarquista, al temps que el poeta David Caño s’arremangava el jersei per deixar entreveure un tatuage al braç amb el títol del film In girum imus nocte et consumimur igni, el propi Vila-Matas assegurava al seu text per al llibre que cap al final de la seva vida Nunes pràcticament només llegia Guy Debord. I uns dies més tard el 28 de setembre de 2016 a la visita comentada a l’exposició a càrrec de Joan M. Minguet, que serà enregistrada per Manel Muntaner amb finalitats arxivístiques i per Ales de Papallona, qui realitza amb el metratge de la visita i entrevistes in situ el film Nunes. Consciència i Memòria, projectat a la Cinètika el 16 desembre d’aquell any a la secció documental del VIè Festival Internacional de Cine Nunes.

En fi, probablement millor aturar per ara l’anecdotari que algú tant vital i entranyable com Nunes pugui suscitar, ja que si bé per a alguns “el seu millor film era ell”, i les seves presentacions eren realment úniques i memorables, aprofitant ja sota el franquisme les sessions cine per fer “mítines anarquistas”, podem pensar en acord amb les seves idees i pel·lícules que ell està efectivament amb nosaltres cada cop que veiem un dels seus films o el recordem de qualsevol altra manera. El cert és en tot cas que “més enllà del temps”, aquesta investigació va començar anys abans, en conèixer personalment José María Nunes, i podria prosseguir uns anys més amb una continuació o ampliació del llibre. Agrair per tant a Joan M. Minguet el treball dut a terme amb l’exposició, el llibre i la taula rodona, tal vegada alguns dels millors homenatges a aquest cineasta injustament oblidat o voluntàriament ignorat, que podria considerar-se clau en el cinema anarquista, de Barcelona, de la modernitat i els nous cinemes a nivell mundial. Agrair també a Adolfo Quibus la seva perseverança com a director del Festival Internacional de Cine Nunes, i com no a la família Nunes, sempre afectuosa i implicada en compartir Nunes i el seu llegat, en especial amb el lloc web http://www.nunescine.es d’on hem extret la filmografia i altres dades per a aquest treball. La signatura d’aquest llibre homenatja el títol del llibre de Nunes Cinestèsia, amb un concepte que reuneix la (A) d’anarquisme i de negació, cronos referit al temps, i l’estèsia com a sensació. Observació, temps i autollibertat: l’observació inherent al gest cinematogràfic de veure i sentir, la sortida de l’organització social del temps, i el descobriment d’un no temps enllà de rellotges i calendaris on per fi es pot donar l’autollibertat per a tothom. Pels nunesians, els lectors d’aquestes línies, i tots aquells anònims que s’estimen i alimenten dia a dia la sensibilitat cinematogràfica i anarquista.

Un món en què sembla que només compta el que es diu, el que es fa perquè els altres ho vegin i ho sàpiguen. No importa el que es pensa, el que es pateix, el que es sent, que es té por que pugui perjudicar. I tot es deforma; la gent en les seves relacions, cadascú en allò que manifesta per als altres que gairebé sempre és diferent d’allò que realment sent i voldria dir. I gairebé sempre ja no es pensa, ni se sent, amb sinceritat; i ja no es pateix, o ja no és sincer ni el sofriment. Així és ella. D’aquest món. Fins que comença Biotaxia. Ara vol intentar, retrobar, recuperar, aquella sinceritat rebutjada i perduda. I, abandonant-ho tot, surt a buscar aquell home jove, una mica boig, amb qui va rondar durant aquella etapa. Tota la tarda. Tota la nit. Fins a trenc d’alba. Pels mateixos llocs, aferrada als records”.

full de presentació de “Biotaxia” (1968)

Extret de “Nunes. El cineasta intrèpid” (2006)

(A)cronoestèsia

A risc de resultar inelegant, encetaré aquesta aproximació a José María Nunes amb algunes vivències personals. Penso que diverses raons ho justifiquen. Primerament la voluntat de fer una aportació no redundant sobre algú de qui s’ha dit i escrit molt. Després la importància que Nunes ha tingut en la meva trajectòria investigadora, cinematogràfica, vital, com en la de tants altres qui tingueren la fortuna de conèixer-lo. També perquè crec és una persona que amb la seva particular manera de viure i fer films escampa llavors molt necessàries en el difícil mon on habitem. I alhora donat que ell, a diferència d’alguns, viu la cinematografia, no com la representació de quelcom mort o aliè, sinó com a forma d’estimar i relacionar-se. En darrer terme, podem dir que tots els seus films, en la seva forma-contingut, es basen precisament en la recerca de vivències pròpies. Per tot plegat inicio aquest escrit amb tres episodis vinculats a entorns universitaris, llibertaris i cinematogràfics, on hem coincidit fins al moment, per seguidament enllaçar la seva influència en mi, el nostre medi, i la nostra cinematografia.

Vaig començar a tractar personalment Nunes a principi de 2009 arran de la inauguració d’un cicle sobre el maig del 68 organitzat a la universitat sota el títol Horitzons socials… i cinematogràfics, vingué a presentar el seu film Sexperiencias i parlar-nos del “suïcidi de la humanitat”. Arrel d’aquell encontre, a la meva tesi Situacions cinematogràfiques: Debord, Bresson, cinéma 68 el cito com a exemple fonamental d’un instrument analític sorgit en contraposició d’allò que anomeno cine espectacle, al temps que m’hi refereixo com a gran propulsor de la modernitat cinematogràfica, precedint la nouvelle vague i els nous cinemes. Ja a finals de 2009 quedem a la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes del carrer Joaquim Costa, un indret familiar per a ell, escenari d’algun dels seus films i la presentació del seu llibre Cenestesia, on dedica unes paraules en record del seu amic, l’històric lluitador anarquista Luis Andrés Edo, que avui dia bé serveixen per recordar-lo a ell mateix. El material enregistrat acaba formant part d’un extens projecte audiovisual del qual en certa manera em passava el relleu el dia del cinefòrum a la universitat, que ulteriorment comporta el visionat i muntatge de força metratge d’arxiu on reiteradament apareix Nunes, per assentar les bases d’un llargmetratge. Més recentment, el desembre de 2015, els cinemes Girona de Barcelona acullen el Cinquè Festival Internacional de Cinema Nunes, certamen imprescindible que obre amb la projecció de El setè sentit d’Adolfo Quibus i, en dies subseqüents, de tres films del propi Nunes; la segona setmana, brinda entre altres el film Edo y la corriente en Barcelona, del qual soc coautor amb Doris Ensinger, i que feliçment obté el premi al millor documental.

La filmografia de Nunes ofereix un retrat únic de la Barcelona del darrer mig segle, i alhora una aportació singular a una tendència que certament no hagués estat el mateix sense ell. Una exposició recent al MNAC l’assenyala com a figura clau en el trànsit a la modernitat i la revitalització artística a la Catalunya dels cinquanta; al costat d’obres dels més cèlebres avantguardistes s’hi disposen fotografies de rodatge de Salvador Maurel i s’hi projecta Mañana …, un dels títols més poètics que hom pugui triar per un film. Anys més tard ve l’Escola de Barcelona, la tendència cinematogràfica local més avantguardista i significativa de tots els temps; la seva participació resulta decisiva, tant via títols propis com Noche de vino tinto i Biotaxia, com pel seu recolzament i col·laboració envers altres integrants del grup. Depassant tot límit o frontera, tota temptativa d’apropiació, els seus treballs es fixen encara més en les mil·lenàries circumstàncies de la humanitat; prova d’això, les Sexperiencias construïdes l’estiu de 1968 a partir de confrontar un grup de joves amb els grans successos relatats per la premsa durant els dies de rodatge, en resplendent sintonia amb les teories i pràctiques fílmiques situacionistes. Al tomb de segle, l’arribada del vídeo digital és adoptada amb optimisme pel potencial cara a empènyer cadascú a fer el seu propi film, i esdevé una contribució important a la necessària economia de mitjans, si bé els seus films mai s’erigeixen sobre la tècnica sinó sobre l’ésser. De naturalesa modesta i esperit lliure, defuig entretant l’egolatria i arribisme, l’àvida persecució de fama i diners, l’afany de capitalitzar mèrits, modes habituals de desenvolupar-se en medis com el cine, l’art, la cultura. Conseqüentment, es troba amb freqüència sotmès a grans dosis d’incomprensió i rebuig, fins i tot en l’entorn artístic i cinematogràfic contemporani barceloní, on tanmateix apadrina l’Alternativa i dóna nom a una sala de la SGAE, entre més. Els homenatges a França i a Portugal, la colpidora vigència de la seva filmografia, demostren finalment la seva capacitat de veure més enllà d’indrets o moments concrets, on viu, on crea.

Amb un talent precoç, i un ampli bagatge forjat a base d’anys de dedicació als més diversos oficis del cinema, Nunes aposta invariablement per la subjectivitat radical, la visió singular, la situació única i irreemplaçable, darrera la càmera, davant la pantalla, en la vida en general. Les inquietuds, l’afany de ruptura, l’experimentació avantguardista, la pulsió llibertària, cada cop més explícita, conflueixen en un estil radical, independent, coherent, lúcid, autoalliberador. El seu objectiu és a tota hora promoure relacions dialèctiques a partir de l’experimentació de vivències verdaderes, xocs, encontres, col·lisions carregades de sinceritat, confrontades a l’omnipresent simulacre, recreació, representació, separació, espectacle. És així com fa valer la seva voluntat d’unificar experiència cinematogràfica i quotidiana, entenent la primera com una aptitud d’observació compromesa amb una intel·ligència i emoció profundes, enfront la barbàrie i estupidesa imperants d’un mon on, gairebé sempre, preval el superficial. Només conèixer-lo esmenta i manifesta una inusual capacitat de disposar del seu temps. Lògicament això va lligat a la seva capacitat d’observar, mirar, escoltar, cinematografiar, amb o sense dispositius, amb o sense mitjans, tot allò que l’atrau i l’interessa. Malgrat treballar amb imatges i sons, busca sempre anar més enllà de les aparences, servint-se de la superació del cine i l’art, la seva realització en la vida quotidiana, per resistir a l’organització social, del treball, del lleure, de la producció, del consum, i sobretot del temps. Veritat, entusiasme, emoció, sensibilitat, amor, noblesa, humanisme, transcendència, comprensió, honestedat, sinceritat, realitat… qualitats lloables, associades a la sensació anarquista, indefinible, de la qual parla. Resta saber no tant qui és o què fa, com quin temps i capacitat d’observació dediquem a retornar, una i altra vegada, a la cinematografia i la vida que practica.

Text publicat al llibre “Nunes. Més enllà del temps” (2016)

Observació, temps i autollibertat

Aquells qui el conegueren de prop, destaquen una inusual capacitat d’administrar el seu propi temps en el dia a dia, amb llargues caminades on observa bé la ciutat i s’autoallibera mitjançant una mena de meditació profunda de lligams amb la psique i el sensorial. La gran generositat pel que fa a dedicar temps als demés, és a l’origen d’entranyables presentacions que acompanyen la projecció i caloroses trobades etíliques, gastronòmiques, dialèctiques, on li agrada escoltar i compartir sense censures amb tothom. La consciència del pas del temps lligada a una gran vitalitat, fa que cada cop que el recordem ja sigui davant una fotografia o vídeo, mitjançant algun dels seus treballs o alguna anècdota compartida, ens resulti tant senzill sentir-lo al nostre costat. Heus ací la traducció a termes senzills i quotidians dels seus plantejament i la seva praxis cinematogràfica-anarquista. A partir d’això, amb la idea de dur a terme una aproximació analítica a la vida i obra de Nunes, proposem centrar-nos en tres aspectes o conceptes com son el temps, l’observació i l’autollibertat.

La importància del factor temps queda assenyalada pel títol de l’exposició de 2015, “Més enllà del temps”. Ja el seu primer film indica un temps, “Mañana…”, on els personatges situen els seus projectes i esperances, tot justificant-se d’ajornar decisions que en el fons no es troben mai en les seves mans. Un temps que fuig, que no els pertany, que no depèn d’ells, un temps espectacular, no viscut, del qual intenten alliberar-se els éssers de la “Noche de vino tinto”, de les nits de vi negre en bars del barri Xino com en qualsevol altre indret. En l’entrevista d’Isaki Lacuesta a José M. Nunes que forma part dels materials descartats del seu curtmetratge Nunes maldito Nunes (1997), trobem una frase parcialment reproduïda en un plafó de l’exposició i més extensament en un prospecte: “Davant l’obra d’art nosaltres hem d’estar essent la possibilitat d’obra d’art, de sensorialitzar-nos, de notar-ho, de saber-ho, de aprendre-ho… I en això influeix la connexió amb l’autor, encara que hagin passat dos mil cinc-cents anys. Crec que allà hi ha una connexió perquè en aquest mon de la psique, del sensorial, no hi ha temps, no hi ha calendaris, no hi ha rellotges. Si Homer escriu la seva obra i jo la llegeixo, és molt possible que estem en el mateix moment, coincidint. Quan el creador, el manufactor de l’obra, i el receptor (que aporta ell també a la obra o deixa que la obra aporti) es reuneixen, quan ambdós son actius, naturalment es produeix la màgia”. S’evidencia aquí una voluntat d’escapar de l’ordre temporal que regeix el treball, l’oci, la producció i el consum, ruptura que resulta fonamental tant en el camp cinematogràfic com en l’anarquista, si es té en compte que sense tal alliberament del temps dels rellotges i els calendaris, via al que anomena el mon de la psique o del sensorial, resulta impossible implicar-se de forma activa en la construcció de qualsevol projecte cinematogràfic o social, propi o aliè. La cita ens duu a pensar a més que cada cop que assistim a una projecció d’un film de Nunes, amb una certa predisposició a mirar i escoltar activament i atentament, ens trobarem en el mateix moment que ell i es produirà la màgia. Aquesta necessitat d’escapar del temps justifica alhora el terme “(A)cronostèsia”, que etimològicament vindria a expressar la sensació o sensibilitat de no temps, o d’un temps sense amos si hi afegim l’element gràfic. Un no temps, no sotmès a govern o autoritat externs, que possibilita precisament l’observació.

En aquest no temps, o en aquest temps sense amos, sorgeix la possibilitat d’observació, de la vida, de la naturalesa, de la humanitat, de les seves circumstàncies, del planeta, del medi, de l’univers, fins i tot del propi gest d’observar. Parlem aquí d’una observació cinematogràfica profunda, d’un “setè sentit”, més enllà de les aparences i de la superficialitat que sovint comporta la utilització d’imatges i sons, una observació que es plasma sobretot en el muntatge, en les relacions, combinacions i col·lisions dels elements integrats en el conjunt. És a l’hora l’observació anarquista dels éssers, de les relacions socials, de la pròpia observació de l’ordre social, amb especial atenció a les condicions de tots i cadascun dels individus per igual, a les seves possibilitats potencials i efectives d’ésser vistos i escoltats. L’observació que ingènuament intenta classificar éssers inclassificables com a “Biotaxia”. La contemplació del suïcidi de la humanitat a “Sexperiencias”. La constatació de la violència, la fam, les vulneracions dels drets humans, sumades a la manca absoluta de qualsevol experiència democràtica, impedeixen ja de per sí qualsevol participació igualitària en la presa de decisions que afecten els ciutadans. El poc respecte pel dret a la vida, dignitat, educació, salut, refugi, cultura, medi ambient… La manca d’experiències democràtiques en l’àmbit familiar, acadèmic, social o artístic, fins i tot per part d’aquells qui absurdament es vanaglorien de donar lliçons de democràcia i de governar democràcies sotmeses a múltiples poders antidemocràtics, entre els quals el dels mitjans de comunicació de masses, les indústries culturals, i les noves tecnologies de la informació i la comunicació social. D’aquí sorgeix la idea d’autollibertat, en cada ésser, sense excepcions.

Com a conseqüència directa de l’observació, una autollibertat que cadascú hauria de cercar, viure, sentir i expressar. Autollibertat en tots i cadascun dels individus, que Nunes duu a la pràctica a través del cinema o l’anarquisme, tot cercant el mon nou que tots duem als nostres cors del que parlava Durruti, un mon on hi càpiguen molts mons afegirien els zapatistes. Autollibertat que va més enllà de les possibilitat de fer un film gravant una o diverses seqüències amb una càmera digital per convertint-les en film, també de l’accés en línia a un patrimoni cultural i cinematogràfic durant temps inaccessible, i que es fonamenta sobretot en l’experiència directa, en la vivència verdadera i interior del cinema i l’anarquisme, aquí i ara, sense necessitat de mediació de cap pantalla o artefacte tecnològic. Sensació cinematogràfica, sensació anarquista, que en els fons acompanya la humanitat des de fa milers i milers d’anys, i que busca trencar amb l’alienació causal, figurativa o narrativa, d’un cine i un ordre social que ens alienen i idiotitzen, que ens fa acrítics al temps que ens duu a pensar que no hi ha alternatives possibles, ni possibilitat de crear nous universos.

Text elaborat arran de la intervenció a la taula rodona “Nunes: cine i anarquisme” celebrada a l’Arts Santa Mònica el 22 de setembre de 2016

Un cine nou i diferent: Nunes i l’Escola de Barcelona (1957-1971)

Des que el cine institucionalitza la narració clàssica a començaments dels anys 1910’s, històricament sorgeixen diverses temptatives de ruptura del mode de representació espai-temporal hegemònic, modes de representació alternatius com els desenvolupats per l’avantguarda francesa, el cine soviètic dels anys 1920’s, o l’expressionisme alemany, també efectes pertorbadors dins el propi cinema nord-americà (Riambau, 1998:25-29). En línia amb totes aquestes temptatives de subvertir un espectacle cinemàtic basat en un conjunt d’estratègies resumibles en el camp-contracamp, els Nous Cinemes dels anys 1960’s representen l’última gran transgressió col·lectiva des de dins de la institució. La crisi del sistema d’estudis, la competència televisiva, les transformacions socials dels usuaris, i uns certs aires de canvi lligats a l’esperit de renovació social que demanda l’època, propicien llavors l’aparició d’un seguit de moviments cinematogràfics identificats arreu del món però especialment a Europa amb una voluntat de ruptura compartida: Free Cinema britànic, Nova Vlna txecoslovaca, Nou Cine Alemany sorgit de Oberhausen, Cinema Novo brasileny, Escola de Nova York, Nou Cine Espanyol, Escola de Barcelona…

Sota aquesta idea de crear un cinema nou, diferent, l’Escola de Barcelona sorgeix, segons Nunes, per la coincidència cronològica d’un seguit de films com son Fata Morgana de Vicente Aranda, Acteón de Jorge Grau, Noche de vino tinto del propi Nunes, El último sábado de Pere Balañá, i La piel quemada de Josep Maria Forn. Arran d’això alguns periodistes comencen a parlar de Nou Cinema Català, fórmula que no agrada a Nunes: «No es verdad, yo no hago nuevo cine catalán, yo, que soy un gran barcelonés, no tengo este afán de nacionalismo, no sé qué son los nacionalismos; en todo caso defendería el nacionalismo del barrio, de la casa, de la taberna y de nosotros aquí y ahora: eso sí es nacionalismo. Eso de poner fronteras no lo entiendo: hago cine de Barcelona, no cine catalán». En vista d’aquestes declaracions, fetes en una reunió informal a la casa de Jacinto Esteva i oficina de Filmscontacto, sorgeix a proposta de Carlos Durán la denominació Escola de Barcelona, hereva en certa manera del cinema policial fet poc abans a la ciutat, però sobretot en contraposició més o menys provocativa al cine realista fet a Madrid, el Nuevo Cine Español de tall neorealista.

Segons els experts, ja el 1957 Mañana… s’erigeix com l’antecedent històric, el treball precursor, o fins i tot com el primer títol de la filmografia de l’Escola de Barcelona, on s’inclouen també Noche de vino tinto, Biotaxia i Sexperiencias. Ara bé el carnet de l’Escola de Barcelona no es concedeix així com així, i per això Nunes no sempre figura en les diferents llistes d’aquest club selecte, l’abril de 1967 per exemple Joaquín Jordá inclou en el text introductori a un manifest publicat a Nuestro Cine el film Noche de vino tinto de Nunes, tot i que poc després la situa com a precedent. L’octubre de 1967 Jacinto Esteva va més enllà i en una relació de membres del grup feta pública a Fotogramas exclou Nunes, l’omissió es deu probablement a  motius econòmics, ja que la llista correspon a la dels socis de ASPIC Film. Nogensmenys, el desembre de 1967 Nunes declara “Ellos me han llamado, son ellos quien lo quieren. En principio, yo no quiero estar incorporado a ninguna escuela ni a ningún grupo. No estoy suscrito a ninguna publicación para evitar que mi nombre conste en ninguna lista”.

És cert que el projecte de fundar una productora anomenada Escola de Barcelona queda frustrat per la impossibilitat d’alguns membres del grup de fer aportacions mensuals de cinquanta mil pessetes, entre aquests Nunes és clar. Com sigui, anys més tard el propi Nunes es sent orgullós de formar part d’una tendència on inclou Esteva, Durán, Jordá, Suárez, Bofill, Aranda i, malgrat no voler ser-hi, Portabella. Dins l’Escola de Barcelona, l’anomenat cine de la gauche divine, efectivament Nunes «(…) era el único diferente, el «paria» de todos nosotros, con su autodidactismo que contrastaba mucho en su ideología y en su forma de vivir con el resto del grupo», tal i com afirma Ricardo Muñoz Suay el 1978. Els seus orígens distaven clarament dels de la resta de membres del grup, d’una banda era l’únic que tenia una experiència contrastada al sí de la indústria cinematogràfica barcelonina, de l’altra llevat d’Aranda i ell mateix la resta d’integrants del club eren nois amb possibilitats, nens rics. Autodidacta, distanciat de la resta integrants de l’Escola per origen de classe i formació, esdevé no obstant una peça clau al grup de Filmscontacto.

Arribat a Barcelona el 1947, Nunes comença a treballar el 1950 als estudis IFI i altres, com a meritori, script, ajudant de direcció i actor ocasional, fins que el 1956 dirigeix el seu primer film, el curtmetratge El toro (1956). Uns mesos després, amb diners aportats per amics i coneguts, mètode habitual en la seva carrera, roda Mañana… (1957), guanyador a la seva estrena del premi Sant Jordi que anualment concedeix la crítica de Barcelona, objecte a més de molt bones crítiques fins i tot en cercles minoritaris. Mañana… és un film radical i rupturista pel seu moment, ja de bon principi arrenca amb un actor que es dirigeix frontalment a l’espectador per a convidar-lo a participar del mon nocturn, poètic i marginal que caracteritzarà els films de Nunes: «Se me ocurrió hacer una película de episodios, a pesar de que no me gustan, y lo hice con recursos muy primarios, muy rupestres. Rodé el episodio del payaso y logré que Enrique Esteban, con el que había hecho mi película como ayudante de dirección, me anticipara la distribución de Mundial Films – Este Films».
Malgrat tot les projeccions del film son minoritàries i a vegades originen escàndols: “todo eso era lógico, estaba muy bien que fuera así porque la gente se rebela contra cualquier innovación. Yo nunca pienso si mis películas serán aceptadas o no. Yo no tengo categoría intelectual suficiente para saber qué es lo que quiere el público. Me parece una pretensión que está fuera de mi alcance. Hago lo que me entusiasma. Y como que no estoy al margen del núcleo de población en la que vivo, con alguien me comunicaré”.

Incapaç de mantenir una línia de producció pròpia i per tant la seva llibertat creadora, es veu forçat a treballar en projectes aliens, per això el 1961 accepta l’encàrrec del productor Enrique Esteban de fer un film d’aires Nouvelle Vague, a partir d’aquí i de tres de les novel·les que setmanalment escrivia Juan Gallardo sorgeix No dispares contra mi, film que segueix els passos de Al final de la escapada de Godard, amb tocs de gènere policial, jazz, turisme i existencialisme. En aquest cas el protagonista és un jove estudiant de dret al qual les males influències condueixen a un camí delictiu, «uno de esos que se han equivocado de época y no entienden el mundo». Enamorat d’una dona francesa, es veu implicat en un assassinat, un robatori i la posterior fugida, per acabar perseguit tant per lladres com per policia.

El 1962 s’endinsa al món del teatre dirigint una adaptació de Amedée ou comment s’en débarrasser de Eugène Ionesco, i filma per encàrrec La alternativa i Superespectáculos del mundo, dos films considerats d’encàrrec. Després continua fent feines diverses, com escriure fins a tres guions que son repetidament rebutjats per la censura, sota títols com Marido de tu destino, Esa chica i Nochera, “un guión magnífico, que fue prohibido en tres ocasiones y en el cual trabajé tres años… Como que ya sabía lo que tenía que hacer, con Noche de vino tinto no tuve ningún problema, no me pusieron ninguna excepción”, si bé és cert que la comissió de censura un cop revisat aquest darrer manuscrit fa una advertència general de cuidar les escenes íntimes i d’ambient, i els diàlegs.

És així com un temps després troba la manera de produir el seu següent film, quan per via del muntador Juanito Oliver coneix a Jacinto Esteva, qui sota el paraigües de la productora Filmscontacto avança els diners per dur a terme el projecte: «Yo ya tenía la autorización para hacer Noche de vino tinto, y también una garantía de un millón de pesetas que me avalaba, sobre el guión, la dirección General de Cine. Juanito me dijo: «Hombre, ¿por qué no conoces a Jacinto, que quiere montar una cosa de producción?»». La productora Filmscontacto esdevé el paraigües sota el qual pretén fer els seus films Nunes, qui segueix sense tenir firma pròpia, tot i comptar amb força contactes amb els principals productors catalans, Este Films, IFI i Balcázar.

La protagonista que Nunes volia per Noche de vino tinto era Núria Espert, però en no poder disposar-ne per compromisos previs d’aquesta es serveix de Serena Vergano i Enrique Irazoqui, qui havia assolit certa popularitat arran d’encarnar Crist a El evangelio según San Mateo de Pier Paolo Pasolini. Vergano, qui durant el rodatge no es va entendre gaire amb Nunes ni amb l’altre protagonista, afirma: “En fin, la atmósfera de rodaje no era demasiado relajada. Éramos unos nómadas, gitanos que pasábamos las noches en el Barrio Chino, en los bares, sin dormir, a base de carajillos. Filmábamos las salidas del sol, no había plan de rodaje, era algo terrible. Estaba completamente exhausta, pero lo que me estimulaba bastante era su curiosísima estética. Lo veía cómo iluminaba y cuando vi la proyección me quedé bastante impresionada porque la película es muy hermosa. Cuando fui al estreno me tenía que tapar las orejas cuando salían aquellas frases, pero la gente se quedó subyugada por la imagen”. En aquells moments Nunes es sent l’aneguet lleig tant respecte actors com en el sí de l’Escola de Barcelona.

Noche de vino tinto es construeix a partir de la imatge nucli d’un home que vomita sobre unes tanques a una casa en construcció, uns diàlegs construïts a partir de recopilar moltes coses absurdes que pensem cada dia, variacions respecte el guió i absència d’un pla de rodatge precís, interaccions entre personatges i una concepció del rodatge força estesa a l’Escola de Barcelona, la del cine com a improvisació a partir d’una idea primigènia. S’expressa així la incapacitat de dos éssers innocents i desorientats de forjar vincles sòlids, de seguir fins al final uns impulsos vitals, que amenacen de trencar condicionants de classe social i familiars, possibilitats d’aburgesament o judici moral, quelcom que el director també podria retreure tants als companys de l’Escola de Barcelona, com al conjunt d’una societat que difícilment disposada a trencar amb el règim franquista. En el rerefons de Noche de vino tinto, alguns dels elements recurrents en la  filmografia de Nunes: l’amor, l’atzar, la nit, el vi, les tavernes i l’alliberament de l’ésser humà.

El desembre de 1966 Filmscontacto sol·licita el cartró de rodatge per Biotaxia, film que finalment no produeix: “(…) también tenía concedido un millón de pesetas de la Dirección General de Cinematografía sobre el guión. Nos daban un crédito hasta cubrir el coste con un aval, el mismo proceso que en Noche de vino tinto, pero no sé si en realidad Esteva no quiso hacerlo o la fórmula que él quería no fue aceptada por mí. A pesar de todo, pude resolverlo sin ayuda de nadie”. És així com Nunes roda Biotaxia i s’hipoteca en gairebé un milió més del que li havia concedit l’administració. En no disposar d’efectiu ha de recórrer a amics i familiars per emprendre el rodatge, “(…) todo el equipo cobraba más o menos la mitad de lo que eran los precios de la época, excepto Jaime Deu Cases, que sólo había de cobrar, como en todas las películas en las cuales colaboramos, cuando diesen algunos resultados que permitiesen un reparto de dividendos. En este caso, Núria Espert no cobró; naturalmente, nunca le habría podido pagar lo que le correspondía. Ni tampoco cobró José María Blanco, que no sé por qué se encaprichó en llamarse en aquella época Pablo Bussonms. ¡Ah! Y que fue, y es oficialmente, el productor porque utilizamos su marca”.

Després d’haver interpretat el guió de Nunes a María Rosa, dirigida pel seu marit Armando Moreno, d’ésser prevista com a protagonista de Noche de vino tinto i de múltiples projectes no realitzats escrits per Nunes en aquella època, com Nochera, Vagabundo, La muchacha de los picos pardos o La lesbiana, Núria Espert, actriu reconeguda en el teatre català, mussa del director, protagonitza finalment a Biotaxia un guió escrit expressament per ella. Amb alguna referència a Baudelaire, i un recorregut singular per edificis de Gaudí com la Colònia Güell, la Casa Batlló o la Sagrada Família, el film expressa de nou la impossibilitat de trencar amb l’estructura matrimonial i familiar, aquest cop mitjançant un intent de classificar un ésser viu immers en un adulteri fracassat, amb un llenguatge força experimental que inclou ruptures de continuïtat, primer plans fixos d’Espert de cinc minuts que obren i tanquen el film, modulacions del ritme amb el batec d’un cor en repòs, diàlegs asincrònics…

Biotaxia inaugura la Semana del Nuevo Cine Español de Molins de Rei de 1968 i es presenta tres mesos després a Karlovy Vary gràcies a Durán, qui “hizo una colecta entre la gente de la Escuela para que yo, uno de sus miembros, no llegase allí como un pobre, cosa que a mí, la verdad, no me preocupaba demasiado”. El viatge dóna els seus fruits perquè a  Karlovy Vary els membres de la delegació soviètica prometen que el proper film de Nunes tindrà plaça assegurada al Festival de Moscú. A partir d’aquesta promesa, possiblement fruit d’un equívoc, Nunes es llença a rodar l’amor entre gent d’edats diferents, sense guió ni recolzament industrial o administratiu. En vista del fracàs econòmic i comercial de Biotaxia, opta per prescindir de requisits legals, quelcom que l’exposa a la censura i l’exclou de qualsevol possibilitat de subvenció, però que al mateix temps obre una via clandestina de producció continuada poc després per Pere Portabella. La fórmula permetia esquivar la censura d’intencions i de guió, així com la censura a posteriori de tall, amb més repercussions econòmiques. S’obria així una nova manera de jugar amb l’experimentació formal, aliat conscient o inconscient de l’Escola de Barcelona a l’hora de d’eludir concessions a la comercialitat o les autoritats, que permet dur encara més enllà la radicalitat i llibertat que caracteritzen el grup.

El negatiu utilitzat per Sexperiencias procedia de cues sobrants de Biotaxia i d’estocs caducats dels estudis Balcázar, el director de fotografia Jaime Deu Cases, que ja havia estat segon operador de No dispares contra mi, a més de director de fotografia de Noche de vino tinto i Biotaxia, va aconseguir unes cues de negatiu caducat proporcionades per Alfonso Balcázar. El film es roda als estudis de Balcázar a Esplugues i al pis que la protagonista del film tenia al carrer Rosselló, segons Deu Cases, “Sexperiencias es underground de verdad. No había nada más que nosotros, una cámara y todos los trucos posibles para poder acabar la película”. L’equip va reduir-se a mínims i ningú no cobrà, la sonorització es feu asincrònicament per la manca d’efectes sonors i d’un script que recollís les frases pronunciades durant el rodatge: “Seguimos rodando sin guión, sin prever nada y de acuerdo con lo que se me ocurría con la lectura de los periódicos, los titulares esencialmente; o porque alguien decía que conocía una casa semiderruida; o porque encontrábamos a un grupo de chicos que editaban una revista en ciclostil; o porque me encontraba con un amigo mío, el poeta José Álvarez. (…) El equipo estaba formado por Carlos Otero, Marta Mejías, Jaime Deu Casas, José Adrián, que también era fotógrafo y que también se ha dejado morir y estoy seguro de que debe haber iniciado a Dios en las delicias del coñac, y Manuel Muntaner, que tenía una moto Vespa en la cual llevaba a Adrián, mientras nosotros cuatro íbamos en el coche de Jaime. Después de desayunar y de charlar decidía qué era lo que íbamos a hacer aquel día”.

Feta sense guió, i per tant sense tota la burocràcia i autoritzacions prèvies, Sexperiencias només podia ser considerada com un film amateur, malgrat estar rodada en 35 mm. Val la pena recordar aquí l’anècdota de Nunes enfrontant-se als censors amb els seus trenta quilos de pel·lícula com a constatació de que allò que no es podia fer s’ha fet. Finalment la pel·lícula va ser prohibida mitjançant un ofici remès a Nunes el febrer de 1969, fins i tot es diu que a la sessió de visionat dos dels censors estaven disposats a denunciar el director a la Dirección General de Seguridad. Posteriorment s’intentà legalitzar el treball via un productor de Luxemburg però no s’aconseguí, possiblement per manca de diners. Ja en democràcia la cinta es podria haver legalitzar però Nunes s’hi va negar, i per això només s’ha exhibit en circuits paral·lels. La impossibilitat d’amortitzar aquest film alegal deixa Nunes amb un deute de gairebé un milió de pessetes que trigarà anys en pagar i que deixa aturada la seva filmografia fins 1975. Endeutat pel fracàs comercial de Biotaxia i la prohibició de Sexperiencias, el director no tornaria a dirigir fins  Iconockaut, treball pel qual es reprodueixen els episodis d’enfrontaments amb la censura, els distribuïdors i els productors, circumstància que alhora s’estén al seu següent film, Autopista A 2-7, de 1977, que és embargat arran de la desaparició del productor.

En una gesta que en certa manera establiria l’agonia final de la gauche divine, el desembre de 1970 Nunes participa de la tancada a Montserrat per protestar contra les penes de mort dictades per un tribunal militar contra dirigents d’Euskadi Ta Askatasuna, hi ha qui diu que en aquella ocasió Nunes va haver d’amagar-se de la policia perquè tenia passaport portuguès i a més duia una pistola. Tècnicament l’Escola de Barcelona acaba el 1971, moment en què Nunes es troba immers en una cadena de treballs per a Jacinto Esteve, que inclouen el guió de Metamorfosis (1970), el redactat inicial de El hijo de María (1971), i la primera selecció i muntatge del material rodat per aquest a Àfrica per a dos films inacabats de 1971.

Text elaborat a partir dels llibres de Riambau i Minguet

José Maria Nunes, emoció profunda i amor infinit

Entre el 9 i el 19 de desembre de 2015 els cinemes Girona de Barcelona acolliran el 5è Festival Internacional de Cine “Nunes”, un certamen obert i gratuït organitzat per l’Associació Independent per a la Producció i Distribució Audiovisual (A.I.P.D.A.) per premiar un film argumental i un documental, així com una trajectòria professional, i sobretot per promoure els valors d’acràcia i llibertat sempre defensats per Nunes. D’altra banda, l’Arts Santa Mònica acollirà a mitjans de 2016 una exposició íntegrament dedicada a aquest pioner i peó de l’Escola de Barcelona i la modernitat cinematogràfica.

José María Nunes neix a Faro, al sud de Portugal, el 2 de febrer de 1930. L’any 1942 emigra amb la seva família a Sevilla on, amb només tretze anys, escriu el seu primer guió, acceptat per Rafa Films. El 1947 es trasllada a Barcelona, on resideix gairebé tota la seva vida. Als anys cinquanta aprèn i exerceix nombrosos oficis relacionats amb el cinema: doblador, extra, secretari de rodatge, ajudant de direcció, cap de departament de guions, etc. Aquests anys de contacte directe amb la creació i realització fílmica el duen a conèixer a fons una indústria cinematogràfica supeditada a l’anècdota, la narrativa, les convencions, les masses, la distracció, l’entreteniment, la comercialitat, i en definitiva l’alienació d’un l’espectador a qui no es deixa decidir res per sí mateix. Defugir, contradir, transgredir, i superar aquest cinema, serà en certa manera el leitmotiv de tota una filmografia que busca convertir en art cinematogràfic cada instant de la vida quotidiana, tot reemplaçant l’imperi de la tècnica per un estil propi i radical. Heus ací d’on sorgeix «Mañana…», el primer film de Nunes, l’any 1957, recentment recuperat per a l’exposició «Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977», via projecció íntegra i exhibició de fotografies del rodatge de la pel·lícula realitzades per Salvador Maurel l’any 1956. Segons s’assenyala al dossier de premsa del propi projecte, el clima de revitalització artística de principis dels cinquanta compta, al marge del mite originari de Dau al Set i l’informalisme, amb figures clau pel desenvolupament de la modernitat a Catalunya no tant conegudes, com la del propi José María Nunes.

En el context dels cinquanta, des del punt de vista historiogràfic, «Mañana…» sorgeix com gran precursora de l’Escola de Barcelona, possiblement la tendència més significativa del cinema català de tots els temps, de la qual participen autors com Jaime Camino, Vicente Aranda, Carlos Durán, Gonzalo Suárez, Ricardo Bofill, Jorge Grau, Jacinto Esteva, Joaquim Jordá, Román Gubern, Manuel Esteba, i altres. Des d’una concepció cinematogràfica marcada per la via de la subjectivitat i el temperament artístic, a contracorrent del cine comercial i academicista hegemònic, el film assoleix retrospectivament un lloc remarcable pel que fa al salt a la modernitat cinematogràfica europea i tal vegada mundial, a mig camí entre el neorrealisme italià i la nouvelle vague francesa, tendències tant heterogènies en el seu sí com l’originada a Barcelona. Amb un dels títols més poètics que es puguin imaginar en llengua castellana, el treball posa sobra la taula les inquietuds, l’afany de ruptura, l’experimentació avantguardista, i la pulsió llibertària, àmpliament compartida però profundament ressentida en un director qui, en una presentació pública del film a Barcelona, descobreix gràcies a les observacions d’un assistent a la projecció que podria ser un cineasta-anarquista.

Ja als anys seixanta, també en clau de precursora de l’Escola de Barcelona, Nunes estrena No dispares contra mí (1961), a la qual seguiran La Alternativa (1963) i Superespectáculos del mundo (1963). A continuació, a banda d’algunes col·laboracions i el recolzament al resultat final de treballs signats per membres del grup barceloní, dos films centrals per a aquesta tendència: Noche de vino tinto (1966), el llargmetratge més cèlebre de la filmografia de Nunes, i  Biotaxia (1968), produït de forma més individualista, amb Núria Espert com a intèrpret principal. I tot just després, un nou gir de 180 graus quan l’estiu de 1968 s’aventura a rodar amb un grup de joves un film sense guió i per tant sense autorització de rodatge, aprofitant la gran autonomia que comporta esquivar la censura prèvia, però abocant-se irremeiablement a la prohibició i altres dificultats acumulades. L’objectiu de Sexperiencias (1969) és construir el film espontàniament en funció de confrontar aquest grup de gent amb els grans successos fets públics durant el temps de rodatge, les notícies més destacades per la premsa internacional del moment, en plena ressaca del maig francès i una crisi humanitària sense precedents a Biafra. Aquestes ‘s-experièncie-s’, paraula pluralitzada per ambdues bandes, són concebudes com una reflexió general i universal sobre pràcticament tot, des dels grans temes d’àmbit global als problemes minimalistes de la quotidianitat, del suïcidi col·lectiu de la humanitat a la fi de la relació amorosa entre una jove i un home madur, incapaços de comunicar-se i de canalitzar la seva vida i el seu hàbitat.

Als anys setanta, en època de transacció democràtica i reforma continuista, amb l’esfondrament interessat de les temptatives de reconstrucció el moviment llibertari i la Confederació Nacional del Treball de rerefons, arriba el salt al color amb Iconockaut (1975), i Autopista A-2-7 (1977). Més enllà de conformar-se amb una merescuda i confortable celebritat en tant que pioner de l’Escola de Barcelona, Nunes persevera en la línia d’assumir els rols més variats, com a actor, muntador, guionista, assagista, pintor, poeta, pensador, activista, i demés, en una concepció polifacètica de la creació i de la vida, eternament vinculada a allò que anomena la sensibilitat anarquista. Natural, espontani, entusiasta, humanista, compromès, amical, senzill, no intenta mai situar-se per sobre la resta ni imposar les seves creences a altres, ans considera que la seva mera existència és ja la seva major victòria. La negativa a capitalitzar la seva reputació, a buscar un benefici personal o una posició acomodada, fins i tot dins els reduïts cercles del cinema experimental o d’autor, l’exposen constantment a tota mena de problemes de producció i comercialització, de la manca de recursos a la incomprensió i l’ostracisme. El caràcter arriscat, vivaç, innovador, avantguardista de les propostes no és però premeditadament volgut, ni conscientment cercat, no es tracta de fer un cine intencionalment minoritari, experimental, marginal, elitista, difícil… cal alliberar-se, estimar, romandre un mateix, suprimir definitivament la separació entre cine i vida, contradir la farsa i l’estupidesa acumulades.Dos títols dels vuitanta, En secreto, amor (1982) i Gritos… a ritmo fuerte (1984), precedeixen una llarga època de silenci, fins l’arribada de Amigogima (2000): el trànsit al vídeo digital suposa aquí un gran avenç en relació al vell ideal d’empènyer tothom a que faci el seu propi film, de salvar la distància entre autor i públic, distinció freqüentment alimentada per una crítica especialitzada i veus autoritzades que viuen d’exercir de passants-mediadors de l’experiència cinematogràfica, a fi de mantenir sota control el camp estratègic de l’exhibició i distribució.

Ja en ple segle XXI, uns companys de l’editorial valenciana Al Margen desenterren de forma fortuïta un vell manuscrit i el publiquen com a llibre sota el títol «Cenestesia», el mateix any que s’estrena el film A la soledad (2007), una patacada més al cine avesat a l’aparença, la fama, la popularitat, la imatge, els diners, per fer més films, per fer més diners, per fer més films. I finalment, Res publica (2009), enllestida poc abans de la seva desaparició, a Barcelona, el 23 de març de 2010.

Per sort, hom pot encara retrobar Nunes, en els seus films, els nombrosos documentals dels quals ha estat objecte, els seus textos, curtmetratges, peces de teatre, ràdio, televisió, literatura, i el seu lloc oficial (www.nunescine.es). Igualment, amb la seva singular vivacitat i autenticitat, en alguns vídeos que circulen per la xarxa: una sobretaula al tastavins a començament dels vuitanta filmada pel documental “Die lange Hoffnung”, defensant aferrissadament la indignació com a única resposta possible a la degradació humana llaurada durant quaranta anys de dictadura feixista, una llarga entrevista a càrrec de Maite i Mariano per a la ruta de l’anarquisme, en què exposa amb gran intel·ligència i sensibilitat les seves creences, la presentació el seu llibre «Cenestesia» a la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, el 30 de novembre de 2007, emocionat mentre recorda el seu company anarquista Luis Andrés Edo, en una intervenció que ens ajuda de retruc a recordar-lo a ell mateix, o quan poc abans de morir recull la medalla més important de Portugal de mans del president d’aquell país, naturalment seriós, senzillament elegant, tot amor i emoció.

Text publicat a la revista 7 Miralls al DAU 1

número 26 de novembre del 2015, pàgines 14 a 16

(7mirallsaldau1.wordpress.com)

Nunes recuerda a su amigo Edo en febrero de 2009

{Ahora, ahora, me está llenando, se me ponen los pelos de punta, sabes por que? sabéis por qué? Por la verdad.

Creo que fueron de las discusiones más asiduas, las de mayor entusiasmo. El entusiasmo en él era siempre un poco tranquilo. Decía las cosas con profundidad. Muchas veces sin lograr la emoción que merecía la profundidad. Porque él fue un hombre sensible. Fue un hombre de la sensibilidad. Un hombre que amaba. Un hombre que amó a sus compañeros. Un hombre que amó a la humanidad.Él sabía lo que era el amor. Por eso casi nunca habló de él. Yo, más enloquecido seguramente. Quizás mucho más viejo que él. Mis mil quinientos años apenas se notan, es verdad.}Pero lo cierto es que nuestras conversaciones, nuestras discusiones, tenían un carácter tan bonito de diferencia. Tú no tienes nada que ver conmigo, me decía él. Claro tu viniste a reunirte con nosotros seguramente por esto del anarquismo. Pero tu no tienes nada que ver con nosotros. Y digo claro no! Yo no soy la lucha, le dije yo a él, como tu eres héroe de ella. Tú eres héroe de ella. Con el ennoblecimiento que te dan los vulgares y ordinarios tipos que mandan, que te meten en la cárcel. Te dignifican. Te dan esa categoría de la nobleza. De que tu de verdad estás entusiasmando. De la lucha. Porque tu lo que estás entusiasmado es de la humanidad.¿Cómo estará la humanidad esa adonde has ido, adonde se te ha ocurrido ir, diablos? Con lo mucho que todavía teníamos que discutir. Con lo mucho que teníamos que emocionarnos juntos, llorar juntos!Cuando yo vine con ese dices que yo no soy… No soy un anarquista. Y nos vemos en la calle Méndez Núñez o no sé qué. Que tu eras el secretario de un sindicato, de la CNT o no sé qué. Fui allí a verte. Fui además con otro amigo. Porque se me había ocurrido quizás las colectividades durante la guer… Las colectividades durante la rev… Las colectividades de nuestra emoción. Y yo fue la primera vez que te vi mirarme sorprendido.{Era la primera vez que estábamos juntos, también es verdad, y discutiendo porque yo dije que yo no soy ni querré ser nunca anarquista. Yo soy la sensación anarquista. Y esto te chocó. Porque te sorprendió. Yo soy la sensación. Yo soy, he sido y seré siempre, miles de años más, la sensación. Lo humano floreciendo.

Mira! Mira! Mira Luis Andrés. Ves? Los pelos se ponen de punta amigo. Compañero. Porque la humanidad somos todos nosotros. Cada uno de nosotros.  Y la emoción anarquista. No ser anarquista sino emoción del anarquismo. Que es el amor, que tu reflejas muy bien. Que es el sentirnos. 4.800 millones de habitantes que tiene el planeta, o algo así, o millones… todos somos uno si somos sensibilidad anarquista. Tu sabes? Todos somos uno.}

Y toda emoción de uno. Buaaa! Se expande por el mundo. Sea la raza que sea. Sea la imbecilidad que sea. Hasta los esos la facultad de querer mandar porque creen que saben más que… No saben hacia dónde va la imbecilidad diablos! Cállense! Y sientan, escuchen. Escuchen esta conversación con mi amigo. Con mi amigo anarquista. Que está conectando mucho con la sensibilidad anarquista.  La sensibilidad.

Fue un hombre inalterable. Tampoco quiso en absoluto destacar. Esto le ennobleció de una forma. Era un hombre noble. Era un hombre tan noble que se ennoblece ahora cuando ya no está. Ahora cuando lo recordamos y lo sentimos todavía. E incluso lo amamos más. Lo amamos caminando por las calles. Lo amamos sentados en la taberna. Lo amamos cuando sonreía. Pocas veces. Porque es muy curioso que sonreía burlándose. Casi siempre. Cuando él sonreía es que estábamos burlándonos de una idea. De cualquier idea absurda. Tan absurda. Tantas veces. De esos grupos que han querido ser no sé qué! Que han querido también conquistar el mundo. Cómo se puede ser anarquista queriendo conquistar! Que es eso, conquistar! Conquistar es de los imbéciles! Nosotros no conquistamos. Nosotros sonreímos, charlamos, hablamos y en todo caso intentamos convencer, y a veces lo logramos.

Él era así. Él a veces intentaba convencer. Y casi siempre lo lograba.

Recuerdo que una noche, o una tarde salió de la cárcel. Lo soltaron los que mandan. Y nos reunimos en la Plaza España. No, no, cual es aquella plaza que está en la calle Fernando y en la Ramblas? La Plaza Real. Estábamos un grupo allí. Él había salido. Y una vez más me emociono. Dice “Nunes, hace poco por la radio oímos una entrevista tuya. Yo sé perfectamente lo que tú dijiste…”. Y lo repitió. Yo no me acordaba de lo que había dicho. Pero el lo repitió todo. Con una serenidad enorme, extraordinaria, trascendente. Dándole importancia y categoría a la emoción, a mi emoción anarquista. Fue bello aquello. Me acuerdo que fui a cogerle la mano. Estábamos varios amigos, su compañera, mi compañera. Y fue extraordinario que él recordara aquellas frases que yo dije. Como fue extraordinario, mucho, mucho, de nuestras conversaciones, de nuestras relaciones, que no fueron muchas. Nunca se excedieron. Nunca fueron exceso. Fueron lo justo de una mirada afectiva. Y de una mirada de saberse comprender. De una mirada… Las miradas! Cada uno con la calidad que le era característica. Y él era honesto. Sincero. Era la verdad. No era realidad. En la realidad son… lo que él era antes… los anarquistas son realidad que luchan que… No, él era verdad!

Él era emoción. Esa emoción que trasluce, que se transporta, a través de todos los efectos, los sucesos, las emociones, y que dura, perdura, y hace naturalmente que sea eterna, la sensibilidad anarquista.

Edo, no te preocupes mucho desde allí dónde estás, que no estás en ninguna parte, eso lo sabemos tu y yo, porque donde de verdad estás es aquí ahora, hablando conmigo, haciéndome hablar, y entusiasmándome! Ostia!

Transcripción del metraje grabado en la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes

El signo {} indica los fragmentos expuestos en “Nunes. Més enllà del temps” (2017)

Referències

Nunescine.es

Lloc web amb una extensa biografia i filmografia, a més de textos i enllaços sobre Nunes i l’Escola de Barcelona

http://nunescine.es/

 

Exposició “Nunes. Més enllà del temps”

Exposició al Nivell 1 de l’Arts Santa Mònica, del 14.07 al 02.10.2016

http://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Nunes

 

Cicle “Nunes. Més enllà del temps”

Cicle de cinema celebrat el juliol de 2017

http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/nunes-mes-enlla-del-temps

 

Festival Internacional de Cine Nunes

Carrer Rosselló, Barcelona

http://www.hoyescinertv.es

 

Cinètika

Passeig Fabra i Puig, Barcelona

lacinetika.wordpress.com

 

Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA)

Carrer Joaquim Costa, Barcelona

 

Arts Santa Mònica

La Rambla, Barcelona

artssantamonica.gencat.cat

 

Filmoteca de Catalunya

Plaça Salvador Seguí, Barcelona

www.filmoteca.cat
Nunes. El cineasta intrèpid de Joan M. Minguet Batllori

Filmoteca de Catalunya / Raval Edicions SLU, Pòrtic, Cineastes, 2006, Barcelona, Catalunya

ISBN: 84-393-6965-4

http://www.filmoteca.cat/web/la-filmoteca/publicacions/llibres-i-catalegs/nunes-el-cineasta-intrepid

 

José Maria Nunes va ser un cineasta diferent al denominador comú dels realitzadors del seu temps. Les seves pel·lícules també tenien aquesta pretensió: ser diferents.
Totes les produccions de Nunes fugen de la comercialitat i aposten per l’experimentació, per la cultura i per l’art. Membre destacat de l’Escola de Barcelona, Nunes va ser sempre un cineasta dissident i d’avantguarda, amb una ànsia constant de trencar fronteres i convencions. Un cineasta intrèpid que mai no es va acomodar al sistema.

La Escuela de Barcelona: el cine de la “gauche divine” de Esteve Riambau i Casimiro Torreiro

432 p. Pròleg d’Enrique Vila-Matas. Barcelona : Anagrama, cop. 1999. Crónicas Anagrama ; 38.

ISBN 8433925385

 

Nunes. Més enllà del temps
Exposició al Nivell 1 de l’Arts Santa Mònica, del 14.07 al 02.10.2016

Comissariada per Joan M. Minguet Batllori, editor d’un llibre homònim amb textos de divuit autors i extens material visual.
http://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Nunes

Nunes. Més enllà del temps
Cicle de cinema celebrat el juliol de 2017
http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/nunes-mes-enlla-del-temps

Nunes, cinema i anarquisme
Taula rodona amb alguns dels autors del llibre, 22 de setembre del 2016
https://www.youtube.com/watch?v=94ePEwbm4Jo